Foto cortesia di Vasilis Pasipoularidis (Βασίλης Πασιπουλαρίδης)
(Όλα μοιάζουν αστραπή
Οι φόβοι – οι εμμονές μου
Οι άγριες πληγές μου )
Σάββατο και Κυριακή
Φαντάζουν τα γένια μου – παιδικά χρώματα
– Τραπέζι που κανείς δεν λείπει –
Η ουτοπία μου – χτισμένη με χώματα
Πλανόδιοι αστέρες μου πούλησαν όνειρα
Μικρός υπερήρωας που σώζει την αγάπη
-Πεινασμένος πιτσιρικάς-
Στα χέρια η αθανασία – διάφανη απάτη
Περνούν τα χρόνια ρε γαμώτο…
– Δέκα και, ολόκληρα / ακούς; –
Και έχω θεέ μου ,τα πρότυπα μου, θαμμένα
Η γεύση μου – πένθους φορεσιά
Η πένα μου – φιδιού δαγκωματιά
Φορώ ακόμα τα παιδικά μου ρούχα
Παίζω με λουλούδια – σε λέξεις κόσμους πλάθω
Η ψυχή μου τσάντα σχολική, φθαρμένη
Η μπέρτα μου – τώρα πια – ματωμένη
Ακόμα μου μυρίζουν τα Χριστούγεννα, το Πάσχα, το κακοκαίρι …
Το χέρι που κρατούσα , νεκραστέρι
Εννόησα την ματαιότ-ηττα ,τη χώρεσα στη γόμα του μολυβιού μου
Τη σβήνω, τη γράφω / στην άδολη καρδιά μου
Αν την εξορίσω – ίσως πάψω να σφάζω την ύπαρξη μου
– γι’ αυτών που αγαπώ τα πληγωμένα κύτταρα
Εν τέλει , ο υπερήρωας απόθανε;
Η μπέρτα και η πένα του,
σε μουσείο σύγχρονων, ηλίθιο κι αχρείαστο έκθεμα…
.
.
(Tutto sembra un fulmine
Le mie paure, le mie ossessioni
Le mie ferite selvagge)
Sabato e domenica
Riescono a immaginare la mia barba – colori infantili
– Un tavolo dove non manca nessuno –
La mia utopia: costruita con la terra
Le stelle erranti mi hanno venduto sogni
Piccolo supereroe che salva l’amore
-Bambino affamato-
L’immortalità nelle mani: evidente frode
Gli anni passano, maledetto tutto…
– Dieci e, intero / mi senti? –
E mio Dio, i miei modelli sono sepolti
Il mio gusto: abito da lutto
La mia penna… morsi di serpente
Indosso ancora i miei vestiti da bambino
Gioco con i fiori, creo mondi con le parole.
La mia valigia scolastica dell’anima, logora
Il mio cappello, adesso, è insanguinato
Sento ancora il profumo del Natale, della Pasqua, del brutto tempo…
La mano che stringevo, stella della morte
Ho capito l’inutilità-sconfitta, l’ho messo sulla gomma della matita
Lo cancello, lo scrivo / nel mio cuore indistruttibile
Se la bandisco, forse smetterà di massacrare la mia esistenza.
– per chi ama le cellule ferite
Il supereroe è finalmente morto?
La sua valigia e la sua penna,
in un museo moderno, una mostra stupida e inutile…
.
.
(Todo parece un rayo
Mis miedos – mis obsesiones
Mis heridas salvajes)
Sábado y domingo
Se imaginan mi barba – colores infantiles
– Una mesa donde no falta nadie –
Mi utopía – construida con tierra
Las estrellas errantes me vendieron sueños
Pequeño superhéroe que salva el amor
-Niño hambriento-
La inmortalidad en las manos: fraude evidente
Los años van pasando, maldita sea…
– Diez y, entero / ¿me oyes? –
Y Dios mío, mis modelos a seguir, están enterrados
Mi gusto – vestido de luto
Mi pluma – mordeduras de serpiente
Todavía llevo mi ropa de bebé
Juego con flores – creo mundos con palabras.
Mi maleta escolar del alma, desgastada
Mi sombrero – ahora – sangriento
Todavía huelo la Navidad, la Semana Santa, el mal tiempo…
La mano que sostuve, estrella de la muerte
Comprendí la inutilidad-derrota, la puse en la goma de borrar de mi lápiz
Lo borro, lo escribo / en mi corazón inquebrantable
Si la destierro, tal vez deje de masacrar mi existencia.
– para aquellos que aman las células heridas
¿Finalmente, murió el superhéroe?
Su maleta y su pluma,
en un museo moderno, una exposición estúpida e inútil…
.
.
(Tot sembla un llamp
Les meves pors – les meves obsessions
Les meves ferides salvatges)
Dissabte i diumenge
S’imaginen la meva barba – colors infantils
– Una taula on no hi falta ningú –
La meva utopia – construïda amb terra
Els estels errants em van vendre somnis
Petit superheroi que salva l’amor
-Nen famolenc-
La immortalitat a les mans – frau evident
Passen els anys, maleït sigui…
– Deu i, enter / em sents? –
I Déu meu, els meus models a seguir estan enterrats
El meu gust – vestit de dol
La meva ploma – mossegades de serp
Encara porto la roba de nadó
Jugo amb les flors – creo mons amb paraules
La meva maleta de l’escola de l’ànima, desgastada
El meu barret – ara – sagnant
Encara oloro Nadal, la Pasqua, el mal temps…
La mà que vaig agafar, estrella de la mort
Vaig entendre la futilitat-derrota, la vaig posar a la goma d’esborrar del meu llapis
Ho esborro, ho escric / en el meu cor infrangible
Si la desterro – potser deixaré de massacrar la meva existència
– per aquells que estimen les cèl·lules ferides
Després de tot, va morir el superheroi?
La seva maleta i la seva ploma,
en un museu modern, una exposició estúpida i inútil…
.
.
Vasilis Pasipoularidis (Βασίλης Πασιπουλαρίδης)



